Coses de l'utrescu

El mort encara cueja... :-)

Per abandonar aquest llarg silenci amb el que he mantingut aquest bloc comentaré les meves impressions d'un dels còmics que m'han agradat més dels que he llegit darrerament. I pel que he vist no només m'ha agradat a mi... ja que ha estat escollit un dels "essencials" del festival d'Angoulême d'aquest any.


Aquest any, excepte "Le petit Christian 2" els he llegit tots i són boníssims. Bastant diferents en els objectius, però m'han agradat (hauré de comprar el d'en Blutch).

Lulu femme nue
premier livre
Autor: Étienne Davodeau
Futuropolis
en francès
--
Lulu és una mare de família de quaranta anys que va anar a buscar una feina després d'haver dedicat els darrers anys a cuidar la seva canalla i després de la entrevista no va tornar a casa. Ha desaparegut deixant al seu marit i els seus dos fills desemparats i a tots els seus amics desconcertats. Un dels seus amics en troba la pista i la localitza.
Lulu no tenia res premeditat, s'ha agafat unes vacances de la seva vida "normal", un temps de llibertat, solitud on les coses siguin diferents de com son cada dia. Està vivint una nova vida ni millor ni pitjor que la que tenia fins ara, una vida diferent que li dóna una estranya pau i que indubtablement la farà canviar...

Si algú busca una mica per aquest bloc veurà que sempre parlo bé d'Étienne Davodeau, per mi un dels autors francesos actuals que capta més bé els sentiments intangibles de l'ànima humana. Els seus personatges sempre tenen una humanitat que traspassa les vinyetes i que m'enganxa ràpidament. Al comportament completament humà dels personatges (tant pel bo com pel dolent) s'hi afegeix una càrrega de sentiments que em té el cor robat. Amb pocs autors he tingut una connexió tant gran, fins i tot quan els personatges no diuen res, aconsegueix transmetre'm uns sentiments que difícilment em podria transmetre en paraules.

Després d'aquesta dissertació ja es veu que difícilment puc ser gaire objectiu amb aquest autor o sigui que ja esteu avisats.

Aquest cop la història fuig de les seves obres més compromeses políticament tot i que sempre n'hi manté un punt que el delata: Ens enfronta la bonhomia de la gent més senzilla que no té res, amb una certa hipocresia dels que tenen més (fins i tot no gaire més).

Amb Davodeau els personatges principals sempre són gent senzilla, de l'anomenada classe mitjana, enfrontats a problemes provocats a la forma moderna de viure. Des d'un punt de vista més clàssic, no tenen res d'especial per ser protagonistes de cap història. No estem davant de superherois que salven el món sinó de gent que lluita per sobreviure cada dia.

La història que explica aquí tampoc no és especialment "original" i torna a estar protagonitzada per gent corrent, com sempre, però és una història que destil·la una càrrega d'emotivitat que corprèn. Una dona normal obligada pels costums de la societat, va deixar la seva vida per tenir cura dels seus fills i ara que ja són més grans quan intenta tornar-la a reprendre se n'adona que el temps no ha passat envà i de cop el que ha estat la seva vida fins ara, dedicada a un home força masclista i als seus fills, ja no l'omple.

Davodeau ha triat acuradament els llocs en els que transcorre la història per incrementar la sensació d'aquesta tristesa melancòlica amb la que s'impregna tota la història fins i tot en els moments que haurien de ser més "alegres". Per mi la tria dels escenaris ha estat tot un encert, perquè, què millor que una zona turística de platja en una època on no hi ha turisme, octubre-novembre, per fer que el lector senti el que sent una dona que no pot més, que no se sent feliç amb la seva vida i que en comptes de petar, com faria molta gent, es deixa anar.

Ja he comentat altres vegades que un cop vaig superar les meves reticències amb les cares dels personatges que dibuixa vaig descobrir un dibuix ple de matisos que poden passar desapercebuts fàcilment per la força que imprimeix a les seves històries. Està clar que no estem davant de Jean-Pierre Gibrat ni de Pierre Alary però tot i així les seves vinyetes respiren un tipus de qualitat innegable. Per exemple, Tot i no ser un dibuix espectacular, trobo que se'n surt molt bé a l'hora d'aplicar la llum a les vinyetes per forçar sensacions en el lector.





Pels que no poden aguantar l'espera del segon llibre, Davodeau ha fet un bloc en el qual hi anirà reflectint el progrés del segon tom d'aquesta BD: Lulu femme nue

En resum: Recomanable

OT: Ja que estem en un món de mercat faré una oferta: si algú publica alguna cosa de Davodeau en català en compraré quatre exemplars (encara que ja el tingui!). Algú s'hi atreveix?